Aquesta vinagreta estiuenca combina bé amb la majoria d’amanides, i només us torbareu 5′ a preparar-la.

Ingredients:

1 cc mostassa Dijon a l’antiga (la que té els granets)

El suc de 2 llimones

120 ml de suc de tomàtiga natural (passada pel túrmix)

25 g de ceba blanca (l’estiuenca per a fer trempó)

2 cs d’oli d’oliva

1 cs d’alfàbrega fresca (de fulla grossa o petita) tallades

Sal

Elaboració:

Bateu la mostassa amb el suc de llimona dins un bol i quan s’hagi mesclat bé hi afegiu la resta d’ingredients, excepte l’alfàbrega, que la hi incorporareu just al moment de servir.

Senzill, ràpid i amb un resultat notable! Les amanides canvien molt!!!

Si fa uns quants dies us parlava de cuina amb aroma àrab, avui toca parlar d’una altra cuina, segurament no tan coneguda però igualment atractiva: la de la comunitat jueva (la paraula sefardí procedeix de l’hebrea Sepharad, Espanya, i abraça els jueus de l’àrea mediterrània). En l’obra que us recomano el rabí Robert Sternberg, després de fer un breu repàs de la història del seu poble i dels principals ingredients que s’utilitzen en aquest tipus de cuina, ens ofereix un seguit de receptes (organitzades en les seccions habituals: entrants, ensalades, posatres, etc.) d’allò més interessants: impanadas (pastes salades de la zona de Portugal), boyos (pastes, també salades, farcides de formatge i fetes de massa fermentada), albergínes imam Bayildi (albergínes farcides), peix sofregit a la jueva, i, fins i tot, kebab de vedella o be adobat. Alguns dels plats van acompanyats amb les il·lustracions pertinents, la qual cosa fa que quedi més clar el mètode d’elaboració.

La veritat és que és un llibre que paga molt la pena de llegir, ja que ens descobreix unes arrels que cal no deixar perdre.

B’Tayavon (Bon profit!)

La setmana passada ja us vaig presentar l’univers literari (i gastronómic!) d’Andrea Camilleri. Com que em fascina la senzillesa i l’encert de les receptes que ofereix, us en presento una altra citació (en aquest cas, de l’obra La excursión a Tíndari. Barcelona: Salamandra, 2001). Com veurem, el comissari Montalbano ens presenta un altre plat força curiós: la pappanozza.

En resum, un plat molt senzill de fer i que, fins i tot, ve amb les instruccions que cal seguir a l’hora de degustar-lo!!!

Avui vull compartir amb vosaltres un parell de reflexions sobre un plat moltt típic de l’estiu: l’amanida. Per començar, cal tenir en compte que si feu una amanida trempada amb una bona vinagreta heu d’evitar servirla acompanyada de vi, ja que el gust de la vinagreta “mata” el del vi a causa de la seva acidesa. Així, és millor servir l’amanida amb aigua o amb un refresc, i deixar la copeta de vi per després, amb el formatge o les postres.

D’altra banda, tampoc no és una tasca tan senzilla com sembla preparar una amanida: sabíeu que si se serveix una combinació de diversos tipus de lletuga s’han de mesclar primer les varietats més dures i anar incorporant al final les més tendres? Sabíeu que, si voleu posar-hi la ja esmentada vinagreta no la hi heu de posar fins a l’últim moment, just abans de servir el plat a taula? I sabíeu que la vinagreta no és la mateixa salsa quan conté una gran quantitat d’oli que quan en té poc?

Amb la calor de l’estiu tenim la plena de les tomàtigues, que ens arribaren a través de Mèxic. És un producte del qual podem trobar-ne de moltes varietats al mercat o plaça; si podeu triar, cerqueu la de Cor de Bou, per a mi una de les millors.

Ingredients:

4 tomàtigues d’amanida (cor de bou, de pera, tomàtiga rodona, …)

QS oli verge

2 pessics de sucre

1 pessic de sal

QS farigola fresca o alfàbrega

Elaboració:

Escaldeu les tomàtigues i refredeu-les al moment (us anirà millor per a pelar-les). Talleu-les a grells i traieu-los les llavors, que podreu emprar per a altres elaboracions.

Trempeu els pètals de la popa de tomàtiga amb l’oli verge, el sucre, la sal i les herbes aromàtiques.

Disposeu les tomàtigues trempades sobre una llauna amb paper de forn i enforneu-les a 90º C durant 60′ o fins que estiguin al vostre gust de sec.

Aquests pètals podreu emprar-los per a trempar amanides, fer uns macarrons, condimentar un arròs de peix, …

Apa, que passeu un bon estiu!

Sens dubte, el pa és un ingredient imprescindible de la nostra taula. Tots en mengem, ja sigui per acompanyar el menjar (per fer mulles, vaja) o acompanyat amb formatges o embotits. En els darrers temps, s’ha posat molt moda fer el pa a casa, bé en el forn o en les màquines panificadores que podeu trobar en qualsevol establiment on venguin electrodomèstics. Per tal d’ajudar-vos una mica en aquesta tasca, us recomano un llibre que inclou un bon seguit de consells, recomanacions i receptes per fer els millors pans. El seu títol és Pan en casa. Del horno al corazón, i l’autora Anna Bellsolà (Barcelona: Océano, 2010). 

El llibre inclou receptes tradicionals (per exemple, la de la xapata), però també d’altres més innovadores com la del pa d’hamburguesa, el pa de pita, el pa amb cervesa, el pa amb tomàtiga seca, etc. Pareu atenció a la pàgina 178: hi ha una recepta de pa de xocolata blanca!!!

Si la cara d’un llibre és la portada, la d’un negoci és la façana. La nostra ja comença a tenir forma, què en trobeu? Hi ha diferència respecte de la primera foto que posàrem, no? Encara falten molts de detalls, però això no s’atura, de cada cop fa més via!



Si fa unes setmanes us parlava de Vázquez Montalbán, avui toca parlar d’un autor que sens dubte n’és deutor: em refereixo al sicilià Andrea Camilleri, creador de les aventures del comissari Montalbano (us sona el nom?). Gastronòmicament, tornem a ser davant uns textos en els quals hi ha tota una sèrie de receptes, descripcions i consells molt interessants (sempre des de l’òptica d’una senzillesa enlluernadora). Avui, per exemple, us citaré un fragment de la novel·la La pista de arena (Barcelona: Salamandra, 2010), en el qual es descriu un àpat certament temptador:

Per cert, sabeu què és la caponatina?